John Kingsley Orton neix a Leicester el 1933. Ja des de jovenet demostra que els estudis no són el seu fort i obté pèssims resultats acadèmics. Així, comença a treballar en coses diverses fins que, gairebé per casualitat, li arriba la oportunitat per fer un curs d’interpretació a la Royal Academy of Dramatic Art de Londres. Durant quatre mesos, fa d’actor en una petita companyia, però l’abandona tot seguit. És durant la seva estada a l’acadèmia que coneix a Kenneth Halliwell, set anys més gran que ell, amb qui estableix una forta relació professional i sentimental. Ambdós comencen a escriure algunes novel·les de manera conjunta, però no es publiquen. Paral·lelament, Orton comença a recórrer les biblioteques municipals per agafar llibres en préstec, dels quals en retalla il·lustracions i cobertes que substitueix per altres continguts, i aprofita els elements sostrets per empaperar les parets del pis on viu amb Halliwell. El 1957, després de l’ensim fracàs de l’autoria en comú, Orton i Halliwell decideixen separar la seva carrera literària. Però el 1962, Orton és descobert, declarat culpable de robatori i danys, i és empresonat. A la presó, Orton aprèn a pensar i a escriure sol. En sortir-ne, inicia l’autoria personal i ben aviat comença a guanyar prestigi i reconeixement. ‘’El fascinerós és al replà’’, ‘’El rellogat’’, o ‘’El botí’’ esdevenen títols d’èxit. L’estiu de 1967, als trenta-quatre anys, Orton és assassinat a cops de martell pel seu amic Halliwell, posseït per un atac de gelosia a causa de l’èxit del seu company. Una mort grotesca digna de la ploma del mateix Orton. Tres peces de teatre llargues i quatre de curtes. Un tres i un quatre. Com les xifres de l’edat de la seva mort. I una més d’inacabada. Aquesta és la breu herència literària que Orton, considerat un dels dramaturgs més originals del segle XX, ha deixat per als nostres dies. A ‘’El fascinerós és al replà’’, l’acció gira al voltant de la Joyce, una ex-prostituta que intenta normalitzar la seva vida al costat del Mike, un home irlandès sense massa escrúpols, misogin i obsessionat amb certs comportaments religiosos. Irromp en escena un tercer personatge, en Wilson, un home aparentment desconegut per la parella que provocarà reaccions dels altres dos personatges i acabarà per descobrir-nos la relació entre tots tres. Els diàlegs dels personatges estan plens de simbolismes i la representació d'aquestes figuracions queda reflectida en aquests tres personatges que, turmentats pel seu passat, acabaran vivint una tragèdia. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1999 segons l’adaptació de Joan Carles Peris, sota la direcció de Joan Garrigó i amb les veus de Rosa Izquierdo en Joyce, Joan Salvador en Mike, i Ramon Bravo en Wilson. La narració és de Joan Rodón, el Muntage Musical de Nina Mataix,i la realització tècnica de Joan Borràs.

Teatre Radiofònic

Radioteatre. El fascinerós és al replà 09/10/2021

Nascut al comtat de West Sussex, a Anglaterra, el 1904, Patrick Hamilton és un novel·lista i dramaturg força popular en la seva època. Era el petit de tres germans fills de pare i mare ambdós amb pretensions literàries, però no va tenir una infància gens fàcil, ja que el seu pare va dilapidar la seva fortuna en alcohol i dones i la mare era una dona infeliç amb tendències suïcides, motiu pel qual va passar força anys en cases d’hostess i pensions sòrdides, que més endavant li servirien com a inspiració dels escenaris de les seves novel·les. Als disset anys va començar a treballar en el món del teatre coma a actor i assistent d’escena i dos anys més més tard es va iniciar com a escriptor amb ‘Monday morning’ (1925), a la que ben aviat li seguiren ‘Craven House’ (1926) i ‘Two pence coloured’ (1928). Lèxit aconseguit amb aquest primers textos li van fer guanyar una bona reputació tant a Europa com als Estats Units, i, així, el 1929 va aconseguir un gran ressò amb el seu primer títol teatral: ‘La soga’ (Rope), portada al cinema per Alfred Hitchckok anys més tard. A partir d’aquí, la seva carrera literària va anar in crescendo amb novel·les com ‘The midnight bell’ (1929), ‘The Siege of pleasure’ (1932) o ‘The plains of cement’ (1934) i obres teatrals com ‘John Brown’s body’ (1930), ‘Gas light’ (1932) o ‘The man upstairs’ (1954); o fins i tot guions expressos per a radioteatre, entre els que destaquen, sobretot, ‘To the public danger’ (1939) o ‘This is imposible’ (1941). En l’àmbit de la seva vida privada, però, les coses no li anaven tan bé. Hamilton vivia en un triangle amorós que formaven ell mateix, la seva esposa Lois Martin, i la seva amant Ursula Stewart, també escriptora, i amb la que mantenia una relació extramatrimonial des de feia força anys fins que el 1953 es va divorciar de la seva esposa. A partir d’aquest moment, les obres de Hamilton van començar a tenir una acollida força més freda i amb diversos fracassos, i els darrers anys van ser difícils i improductius, i va caure en una profunda crisi depressiva que el va portar a l’alcoholisme, com a conseqüència del qual va patir una cirrosi hepàtica i problemes renals que el van portar a la mort el 1962. D’ençà d’aleshores, la seva obra ha caigut gairebé en l’oblit. ‘Luz de gas’ és un thriller que narra la història al voltant dels Manningham, un matrimoni de classe mitjana i acomodat que viu a Londres. L’harmonia conjugal va enterbolint-se a mesura que l’esposa posa de manifest algunes manies que provoquen un cert recel al seu marit. A certes hores del dia, i sempre en absència del marit, els llums de la casa pateixen fluctuacions i queden a les fosques per la manca del gas que les alimenta, un misteri que acabarà per resoldre un àvid inspector de policia que entra en escena per descobrir quin secret s’hi amaga al darrera. L’obra va ser estrenada a l’Estat espanyol el 3 d’abril de 1948, al Teatro Español de Madrid, sota la direcció de Cayetano Luca de Tena i Mercedes Prendres i Enric Guitart com a intèrprets principals. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2004 segons l’adaptació de Marta Plaza, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Maria Glòria Farrés en la Senyora Manningham, Marta Plaza en Nancy, Laura Castillo en Elisabeth, Ricard Pagès en el Senyor Manningham, i Ismael Majó en l’inspector Rof. La narració és de Crisol Tuà, el Muntatge Musical és de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Radioteatre. Luz de gas 02/10/2021

Salom compaginà l'activitat literària amb l'exercici de la seva activitat professional com a metge oftalmòleg i passa per diferents etapes creatives al llarg de la seva vida; algunes dedicades més a l'activitat mèdica i amb menor creació literària, i d'altres més prolífiques, amb un estil propi que va anar madurant de manera gradual adaptant-se a les diferents èpoques. "Culpables", escrita el 1955 i estrenada el 1961, que fou també portada al cinema el 1962 per Josep Maria Forn, és un autèntic thriller farcit dels ingredients clàssics d'aquest gènere literari. La versió radiofònica que tot just a continuació escoltarem és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2002 sota la direcció de Joan Garrigó i segons l'adaptació radiofònica de Joan Carles Peris, amb les veus de Maria Glòria farrés que interpreta a Silvia; Lidia Segués és Glória; Ricard Pagès, Andrés; Ramon Bravo és el Comisario, i Francisco Domingo, Rogelio. La narració corre a càrrec de Crisol Tuà, el muntatge musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

RRadioteatre. Culpables 26/06/2021

¿Qué es la vida? Un frenesí. ¿Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción, y el mayor bien es pequeño: que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son. Aquest és un dels fragments més coneguts del teatre clàssic espanyol de tots els temps. És el monòleg de Segismundo a ''La vida es sueño'' de Pedro Calderón de la Barca, tot un clàssic del teatre barroc del segle XVII que avui posem en antena en el marc de la Temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora. Pedro Calderón de la Barca és un dels més insignes literats del teatre barroc del Segle d'Or espanyol. La seva producció dramàtica consta de poc més d'un centenar de comèdies, una vuitantena d'autos sacramentals, lloes, entremesos ai altres obres considerades menors. La seva obra teatral és entesa com la culminació del model creat a finals del segle XVI i començaments del XVII per Lope de Vega, amb una millora i perfeccionament de la fórmula dramàtica que redueix el nombre d'escenes i depura els elements lírics i poc funcionals per convertir-les en espectacles amb una major sensibilitat per l'escenografia i la música que fins aleshores tenien una importància molt menor. ''La vida es sueño'', estrenada el 1635, és un drama en tres actes on tragèdia i comèdia sovint es donen la mà amb l'objectiu d'assolir tots els estaments del public de l'època, des de la classe més popular fins la noblesa. El tema central al llarg de tota l'obra és la llibertat de l'ésser humà per poder dur la vida que ell mateix desitja, sense deixar-se influir pel suposat destí que té assignat segons les seves condicions personals i socials. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1989 sota la direcció de Joan Garrigó i Manuel Arisó, segons l'adaptació de Joan Carles Peris. i amb les veus de Maria Glòria Farrés en Rosaura, Rosa Izquierdo en Estrella, Joan Rodón en Segismundo, Ansel Marcet en el Rey Basilio, Ramon Bravo és Clotaldo, Joan Salvador com a Clarín, Ismael Majó en el Príncipe Astolfo, i Albert Puig en el Soldado. La narració és de Manuel Arisó, el Muntatge musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Radioteatre. La vida es sueño 22/05/2021

Goldman, nascut a Xicago el 1927 en el sí d'una família d'origen jueu i mort el a Nova York el 1998, destacà com a dramaturg i guionista televisiu, i és germà del també escriptor i guionista William Goldman. L'obra que avui posem en antena, "El león en invierno", fou estrenada en versió teatral a Broadway el 1967. Un any més tard fou portada a la gran pantalla, segons guió del mateix autor, i amb un repartiment en el que apareixien actors com Peter O'Toole, Katherine Hepburn, Anthony Hopkins o Timothy Dalton. L'èxit aconseguit li valgué el reconeixement en forma de diversos premis cinematogràfics, entre els que podem destacar l'Òscar a la millor actriu per Katherine Hepburn, guardonada també amb el premi Bafta; i el Globus d'Or al millor actor per Peter O'Toole. L'acció se situa al Castell de Chinon, on el Rei d'Anglaterra, Enric II, viu amb la seva amant Àlix. Es cel·lebra la Festa de Nadal i el Rei ordena l'alliberament de la seva esposa, Leonor d'Aquitània, a qui té recluïda des de fa deu anys. El Rei ja té una edat avançada i decideix reunir els seus tres fills, Juan, Godofredo i Ricardo, per prendre la decisió sobre la seva successió en el tron. Però els interessos de les diferents parts són ben diferents, i la lluita pel poder és ferotge. La versió radiofònica que tot just a continuació escoltarem és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1991 segons l'adaptació radiofònica de Joan Carles Peris, i sota la direcció de Joan Garrigó. Maria Glòria Farrés, que interpreta a Leonor, l'esposa del rei, recorda de manera molt especial la tasca que es va dur a terme en l'enregistrament d'aquesta obra. A banda de Maria Glòria Farrés, destaca també el paper del Rei Enric II que interpreta Anselm Marcet. La resta del repartiment, el formen Júlia Gonzalez en Àlix, Ramon Bravo en Ricardo, Albert Puig en Juan, Ismael Majó en Godofredo, Maria Glòria Farrés en Leonor i Joan Antoni Cortina en Felipe. La narració és de Lluís Barón, el muntatge musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Radioteatre. El león en invierno 10/04/2021

Pierre Barrillet, parisenc nascut el 1923, i Jean-Pierre Grédy, originari d'Alexandria nat el 1920 i establert a França, és un tàndem d'autors teatrals que han escrit més d'una trentena d'obres de teatre englobades en el gènere del ''teatre de boulevard'' (comèdies curtes amb caire vodevilesc), algunes de les quals han esdevingut autèntics èxits de públic, sobretot a França. Entre tota la seva producció literària, destaquen, per exemple, ''El do d'Adela'', una de les seves primeres creacions, del 1948, ''Flor de cactus'', del 1963, ''Quaranta quirats'' i ''Quatre històries de lloguer'', del 1966; o ''Pell de Judes'', del 1974. D'entre totes les seves creacions, l'obra que avui posem en antena és potser la més coneguda. No en va, ''Flor de cactus'' fou, fins i tot, portada al cinema el 1969 amb la direcció de Gene Sacks i Walter Matthau, Ingrid Bergman i Goldie Hawn en els papers principals. La comèdia narra la història de Julián, un home solter que ronda els quaranta i que presumeix de seductor. La seva actual amant, Antonia, és una jove de 21 anys, capritxosa i una mica infantil, a la que ell fa creure que està casat i que té tres fills; motiu pel que no pot casar-se amb ella malgrat dir-li que se l'estima molt. Julián és dentista de professió i a la seva consulta té una recepcionista sueca, Estefania, una dona una mica freda i inhòspita, que porta anys enamorada d'ell en el més profund secret. I amb aquests ingredients i d'altres que van apareixent, la trama va complicant-se a mesura que avança. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre sota la direcció de Joan Garrigó, segons l'adaptació radiofònica de Rafael Peris, i amb la participació de Ramon Bravo en Julián, Maria Glòria Farrés en Estefanía, Joana Palau en Antonia, Antoni López en Igor, Ismael Majó en Norberto, Anselm Marcet en el Senyor Cocher, i Eloisa del Pino en Primavera. La narració de Rafael Peris, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Josep Lluís Lanau.

Radioteatre. Flor de cactus 27/03/2021

Adolfo Torrado Estrada, nascut a La Corunya el 1904, s'inicia com a literat a 'La Voz de Galícia', però no és fins que marxa a viure a Madrid, el 1929, que comença a destacar com a autor dramàtic. La seva primera obra, ''Crack'', que combina el melodrama i la comicitat, és una autèntica denúncia de l'estraperlo; i ho fa fent ús dels estereotips regionals sobre els gallecs, un recurs que al llarg de la seva carrera és una constant habitual. Abans de la Guerra Civil, escriu diverses comèdies en col·laboració amb Leandro Navarro Bonet, com ara ''El debut de la Patro'' (1932), ''Los hijos de la noche'' (1933) o ''La mujer que se vendió'' (1935), totes elles amb una sensibleria i un humor fàcils que són habituals en el 'torradisme'. Però és després de la Guerra quan la seva fórmula teatral assoleix un èxit comercial sonat, amb obres com ''Un caradura'' i ''El famoso Carballeira'' (1940), ''Mosquita en Palacio'' (1941), ''La duquesa de Chiruca'' (1942), ''El gran calavera'' (1945), ''Una gallega en Nueva York'' (1946) i ''Mamá nos pisa los novios'' (1947). L'obra que avui posem en antena, ''La madre guapa'', escrita el 1940, és un drama que conta la història d'Elena, una dona vídua i mare de tres filles i dos fills, tots ja adults. Elena conserva encara la seva bellesa juvenil i els seus fills l'anomenen 'la madre guapa'. En el seu passat hi ha un gran amor de joventut, un amor secret i pare d'un dels seus fills, amb el que ara planteja tornar-se a casar. Però sembla topar amb l'oposició dels seus fills. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1987, sota la direcció de Joan Garrigó, segons l'adaptació de Rafael Peris, i amb les veus de Maria Glòria Farrés en Elena, Joana Palau en Amparo, Maria Josep Massaguer en Belén, Margarida Fabregat en Marisa, Margarida Fullola en Teresa, Teresa Casals en Josefina, Antoni López en Jaime, Ramon Bravo en Enrique, Joan Salvador en Perico, Anselm Marcet en César, Ismael Majó en Alfredo, Lluís Barón en Arturo i Angel Cazorla en Federico. La narració és de Guillermo Salceda, el Muntatge Musical de Nina Mataix, i la realització tècnica de Josep Lluís Lanau.

Radioteatre. La madre guapa 06/03/2021

Ruth Goodman fou una autora, guionista i traductora nascuda a Pensilvania el 1912, filla d'un autor i productor teatral de l'època. El 1932, es casà amb Augustus Otto Goetz, que aleshores exercia de corredor de borsa, i va adoptar el cognom del seu espòs. Junts, van començar a escriure els guions de diferents obres teatrals, fins el 1957, any de la mort d'Augustus. L'obra que avui posem en antena, «La heredera» data del 1947, i està basada en la novel·la del, també escriptor americà, Henry James, anomenada «Washington Square». «La heredera» és un guió ambientat a mitjans del segle XIX que narra la història de Helen, una jove tímida i senzilla, que viu amb el seu pare el Doctor Slooper, un metge que posseeix una gran fortuna. La seva esposa, la mare d'Helen morí en donar a llum la seva filla, i el doctor és qui s'ha encarregat des de sempre dels assumptes de Helen. La jove, que als seus trenta anys comença a sentir inquietuds amoroses, coneix Morris Townsend, un jove tot just arribat d'Europa. Helen i Morris comencen a festejar i posen en coneixement del Doctor les seves intencions de matrimoni. A partir d'aquest moment, el Doctor Slooper comença a desconfiar de les veritables intencions de Morris i posa en marxa un pla per desfer el compromís. La versió radiofònica que us oferim és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l’any 1989 sota la direcció de Joan Garrigó segons l'adaptació radiofònica de Joan Carles Peris, i amb la participació de Maria Glòria Farrés en Helen, Margarida Fabregat en Lavinia, Rosa Izquierdo en Elisa, Rosa Aguado en Mariana, Júlia Gonzalez en María, Margarida Fullola en Alícia, Guillermo Salceda en el Doctor Slooper, Ramon Bravo en Morris i Joan Rodón en Arturo. La narració és de Lluís Barón, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Radioteatre. La heredera 30/01/2021

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'Anuillos para una dama' d'Antonio Gala. Emissió del 24 d'Octubre de 2020. Gala, nascut a la província de Ciudad Real el 1930, però cordovès d'adopció, és un escriptor que ha obtingut notable èxit en tots els gèneres que ha conreat: el teatre, la poesia, la novel·la, l'assaig, el columnisme periodístic, així com diversos guions televisius. El seu estil es caracteritza, sobretot, per una gran abundància d'imatges i recursos literaris i una acurada presentació formal dels seus textos. Sovint, també, acostuma a ésser crític amb personatges històrics i d'actualitat, un fet que en ocasions li ha comportat força crítiques dels seus detractors i dels que no combreguen amb la seva ideologia política. La seva activitat literària ha estat mereixedora en nombroses ocasions de guardons i premis literaris d'índole diversa. "Anillos para una dama" està inspirada en el poema èpic anònim del segle XIII, el "Cantar del Mío Cid". L'acció de l'obra se situa a la ciutat de València dos anys després de la mort de Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid. Després de la conquesta i amb la mort del seu espòs, Jimena, la seva vídua, n'és ara la Senyora. En aquestes circumstàncies, transcorren dues trames paral·leles amb les que l'autor juga per desenvolupar la trama argumental. D'una banda, la ciutat està a punt de ser reconquerida per les tropes musulmanes, que estan a punt de vèncer l'exèrcit enviat pel rei Alfons VI de Castella. De l'altra, Jimena viu immersa en una profunda preocupació per la seva situació personal i pels dubtes que li planteja la renúncia als drets del seu espòs per tal de poder casar-se amb Álvar Núñez, Minaya, un noble amic i familiar del Cid del qui n'està profundament enamorada. Estrenada a l'Estat espanyol el 28 de Setembre de 1973, al Teatre Eslava de Madrid, amb Maria Asquerino i José Bódalo com a principals protagonistes, "Anillos para una dama" és un cant de llibertat que adquireix un doble sentit a l'època coetània de l'estrena. L'aleshores cap d'estat espanyol, el dictador Francisco Franco és cada cop més a prop de la mort i el país viu una incertesa política i moral. El personatge de Jimena és un símbol de futur, un desig per voler deixar enrere el seu passat i caminar envers un nou camí sense arrossegar el seu llast. Aquest és el joc que proposa Antonio Gala a l'hora de la posada en escena del text, un joc que pretén establir un paral·lelisme total entre ambdues situacions. La versió radiofònica que posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1987 sota la direcció de Joan Garrigó; i amb la participació de Maria Glòria Farrés en Doña Jimena, Margarida Fabregat en Constanza, Maria Teresa Casals en Maria, Joan Rodón en Minaya, Guillermo Salceda en el Rey Alfons VI i Manuel Arisó en el Obispo Jerónimo. El muntatge musical és de Nina Mataix i la realització tècnica de Josep Lluís Lanau. L'adaptació radiofònica i la narració són de Rafael Peris.

Radioteatre. Anillos para una dama 24/10/2020

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'La visita' d'Isabel-Clara Simó. Emissió del 18 de Juliol de 2020. Isabel-Clara Simó i Monllor neix a Alcoi el 1943. Llicenciada en Filosofia i Periodisme, i doctorada en Filologia Romànica, comença a exercir de docent, primer a la Comunitat Valenciana i més tard a Catalunya. El 1972 deixa la docència per iniciar la seva carrera periodística exercint la direcció de la revista ‘Canigó’ i col·laborant habitualment en diversos mitjans de comunicació. Els inicis de la seva carrera literària es remunten al 1978, quan un recull de sis històries de curta durada originals de l’autora sota el títol de ‘Es quan miro que hi veig clar’ obté el Premi Víctor Català de contes i narracions. La seva primera novel·la arriba el 1983. Ambientada a la seva ciutat nadiua, ‘Júlia’ és una història ambientada en personatges i fets reals ocorreguts a Alcoi arran de la insurrecció popular esdevinguda a la ciutat el 1873 i que, amb el temps, ha esdevingut potser la seva obra més emblemàtica. Darrera de ‘Júlia’, Simó inicia un període de creació prolífic amb gairebé una cinquantena de publicacions que la consagren com a escriptora: ‘Ídols’ (1985); ‘D’Alcoi a Nova York’, ambientada també a la capital de la comarca de l’Alcoià, o ‘El mossèn’, sobre la vida de Jacint Verdaguer, ambdues de 1987; ‘La Nati’ (1991); ‘Raquel’ (1992); ‘Històries perverses’ , Premi Crítica Serra d’Or del 1993; ‘La salvatge’, Premi Sant Jordi el 1993; ‘Dones’, un recull de relats del 1997 adaptada posteriorment al cinema; ‘El gust amarg de la cervesa’ (1999); ‘T'imagines la vida sense ell?’ (2000); ‘Hum... Rita!: L'home que ensumava dones’, Premi Andròmina del 2001; ‘El meu germà Pol’, Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira del 2007; ... Si bé el gruix de la seva obra és la narrativa i la novel·la, Simó ha fet incursions també en l’àmbit poètic, estudis literaris i textos d’investigació i divulgació; i ha publicat també dues obres teatrals: ‘Còmplices’, portada a escena per l’actor Pep Cortès amb un èxit de crítica i públic excel·lents; i ‘La visita’, l’obra que avui posem en escena, inèdita encara als escenaris. A banda dels guardons obtinguts pels seus textos literaris, Simó ha obté altres reconeixements i distincions per la seva trajectòria, com la ‘Creu de Sant Jordi’ del 1999; el ‘Premi Joan Coromines’ per a persones i col·lectius que destaquen pel seu compromís en la normalització de la llengua catalana, la cultura i la nació del 2008; el ‘Premi Trajectòria’ en reconeixement de l’extensa obra de l’escriptora i la seva implicació en la defensa de la llengua; la ‘Medalla d’Honor’ de la Xarxa Vives d’Universitats del 2016; o el ‘Premi d’Honor de les Lletres Catalanes’ l’any 2017. Isabel-Clara Simó mor el mes de gener del 2020 a l’edat de 76 anys a conseqüència degenerativa que en els darrers temps l’havia apartat de la vida pública. És considerada una de les autores modernes més importants de la literatura catalana, i la seva obra ha estat traduïda a diversos idiomes com ara l’alemany, l’anglès, el basc, el castellà, el francès, l’italià, el neerlandès i el suec. A ‘La visita’, els dos protagonistes, el matrimoni sexagenari entre l’Andreu i la Sofia, s’enfronten a la tragèdia inevitable de qualsevol vida. Ell, un traductor ja jubilat que es resisteix a abandonar la seva activitat, està immers en la feixuga tasca de la traducció d’un dels textos de Plató. Ella, una famosa violinista obligada a aturar la seva activitat professional a causa de la seva malaltia terminal, s’enfronta a uns límits difícils de superar. Malgrat la visió amarga i intensa del dolor físic i emocional present en la seva relació, s’hi palpa també una dosi d’humor i ironia que ajuden a ampliar la capacitat dramàtica de tot el que envolta els protagonistes. ‘La visita’ pretén no deixar l’espectador indiferent, i convida a la reflexió sobre l’existència humana des de diversos plantejaments sobre la condició de la vida i de la mort. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, amb les veus de Jaume Sellarès en Andreu, Margarida Fabregat en Sofia, Robert Rué en el Doctor Puig, Anna Massallé en Andrea i Jordi Alegre en Ernest. La narració és de Joan Salvador, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Radioteatre. La visita 18/07/2020

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'Proceso a cuatro monjas' de Vladimiro Cajoli. Emissió del 18 d'Abril de 2020. Cajoli neix a Montevarchi, a la Toscana italiana, el 1911. Després de llicenciar-se en literatura, comença a exercir una intensa activitat com a periodista i assagista, col·laborant en diverses revistes i publicacions; i com a dramaturg, essent autor de diversos textos teatrals. El 1952 escriu el guió de la pel·lícula ‘’L’artícolo 519 di Codice penale’’, un drama dirigit pel debutant Leonardo Cortese. D’ençà d’aleshores, inicia una intensa activitat com a creador de textos radiofònics, i el 1959 guanya el Concurs Nacional de Guions Originals per a la Televisió organitzat per la RAI amb ‘’I figli di Medea’’, un drama de ficció televisiva que s’emet en directe per la televisió nacional i que es converteix en un gran esdeveniment mediàtic que guarda cert paral·lelisme amb la històrica emissió de ‘’La guerra dels mons’’ d’Orson Welles. L’èxit assolit per Cajoli, el porta de manera estable a la petita pantalla i es converteix en guionista habitual amb títols de gran ressò com ‘’Adunanza du condominio’’ (1960), ‘’I polli di Enrico IV’’ (1964), o ‘’Qualcuno é solo’’ (1965). És aquest mateix any que escriu també el guió teatral que avui posem en antena, ‘’Quatro giovani suore’’, rebatejat a la traducció espanyola com a ‘’Proceso a cuatro monjas’’. Entre 1959 i 1971, Cajoli col·labora en l’adaptació de diferents episodis de la sèrie televisiva ‘’Nero wolfe’’ emesa pel segon canal de la televisió nacional italiana. Cajoli mor a Roma el 1979 a l’edat de 67 anys. ‘’Proceso a cuatro monjas’’ és una comèdia dramàtica en tres actes ambientada en plena Segona Guerra Mundial. Quatre dones joves que han escapat d’un camp de concentració lluiten per deixar enrere la seva vida anterior i es refugien en on convent fent-se passar per monges i adoptant la identitat d’altres religioses mortes en un bombardeig. Malgrat arribar a identificar-se totalment amb la vida, els costums i el comportament de la comunitat, aixequen algunes sospites. A partir d’aquí, se les sotmet a un judici on els elements psicològics i els valors espirituals esdevenen claus per a la seva subsistència. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2004, segons l’adaptació de Joan Carles Peris, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Maria Glòria Farrés en la Madre Fausta, Marta Plaza en Sor Honorina, Margarida Fabregat en Sor Maurilia, Joana Palau en Sor Amelia, Ramon Bravo és el Monseñor, Ricard Pagès en Mario, i Joan Salvador en Gianni. La narració és de Joan Rodón, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Radioteatre.Proceso a cuatro monjas 18/04/2020

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'Cándida' de Georges Bernard Shaw. Emissió del 11 d'Abril de 2020. Dramaturg, crític literari i activista polític d'ideari socialista i pacifista, Shaw neix a Dublín el 1856, fill d'una família pobra i protestant. Atesa la seva condició econòmica precària, es forma de manera autodidacte i de seguida s’interessa per la literatura. D’ençà del 1870, s’instal·la a Londres. Allà passa llargues hores instruïnt-se a la biblioteca del ‘British Museum’ i s’inicia en l’escriptura, però les seves primeres cinc novel·les són rebutjades per tots els editors. És aleshores que comença a escriure una columna de crítica musical al diari 'Star' i que comença a involucrar-se en política, per acabar esdevenint una de les figures clau del moviment socialista i de les idees polítiques progressistes, i un provocador inconformista que aprofita la seva obra per criticar de manera constant i amb una certa dosi d’humor diferents aspectes socials de l’època. El 1892 es converteix en crític teatral del diari 'Saturday review' , fet que significa el pas definitiu cap a la seva carrera de dramaturg. Apassionat admirador d’Ibsen, la seva primera peça teatral, ‘’Widower’s’Houses’’ (1892), es pot considerar plenament ibseniana i el preludi dels seus Unpleasant Plays (obres teatrals desagradables, perquè, segons ell, el públic es veu forçat a veure les coses desagradables de la societat). Li segueixen els Pleasant Plays (les obres agradables), la més famosa de les quals és ‘’Candida’’ , l’obra que avui posem en antena, del 1895. El 1898 contrau matrimoni amb Charlotte Payne-Townshend, una dona posseïdora d’una gran fortuna personal i amb una extrema dedicació i admiració cap al seu marit. Les seves següents obres continuen mantenint l’element de crítica social i comèdia de les anteriors, amb títols com ‘’The Devil’s Disciple’’ (1901) i ‘’Man and Superman’’ (1903), que posen de manifest les seves idees polítiques. El 1913, arriba la que és la seva obra més emblemàtica, ‘’Pigmalió’’ , un guió que ja hem pogut gaudir en aquest espai de Teatre Radiofònic, on Shaw empren una lúcida crítica envers el classisme imperant de la societat anglesa de l’època. Entre les seves darreres obres, ‘’Saint Joan’’ (1923), que recrea la vida de l’heroïna francesa Joana d’Arc, és considerada com la millor de la seva producció. Aquest seguit d’èxits, el porten a ser mereixedor del Premi Nobel de Literatura concedit el 1925. Com a assagista polític, d’entre la seva producció en destaca ‘’The Intelligent Woman's Guide to Socialism and Capitalism’’ (1928, revisada el 1937 incloent-hi un estudi sobre el comunisme i el feixisme). Shaw mor el 1950 deixant una producció dramàtica de gairebé una seixantena d’obres, i és un dels autors anglosaxons més importants de totes les èpoques, per darrera de Shakespeare. ‘’Cándida’’ és una comèdia situada a un suburbi del nord-est de Londres que posa de manifest la relació matrimonial de la jove esposa del reverend James Morrell, un cristià socialista, popular de l’església d’Anglaterra. Cándida torna a casa després d’un viatge a Londres amb Eugenio, un jove poeta que vol rescatar-la de la seva vida aburrida i sumisa al seu espòs, i de la que n’està enamorat. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2009, sota la direcció de Joan Garrigó i Ismael Majó, amb les veus de Joan Salvador en James, Laura Castillo en Proserpina, Aurelio Rodriguez en Alejandro, Joan Rodón en el Señor Burguess, Rosa Aguado en Cándida i Jordi Bernad en Eugenio. La narració és d’Ismael Majó, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Radioteatre.Cándida 11/04/2020

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'L'hereu i la forastera' de Josep Maria de Sagarra. Emissió del 4 d'Abril de 2020. Després dels grans èxits teatrals de començaments dels anys trenta, amb títols destacats com ‘‘La corona d’espines’’ i ‘‘L’hostal de la Glòria’’ que s’han convertit en referents i obres cabdals del teatre català, l’octubre de 1936, i a causa de la situació política que viu el país amb l’esclat de la Guerra Civil, Sagarra es veu obligat a marxar a l’exili passant per Marsella, Tahití i les illes de la Polinèsia Francesa per acabar establint-se a París el 1938. El 1940, acabada la Guerra, i ja de retorn a Catalunya, s’incorpora a la vida literària clandestina. El 1942 forma part de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i més tard du a terme la traducció de ‘’La divina comèdia’’ de Dante, reconeguda pels experts italians com la millor traducció d'aquesta obra a qualsevol llengua. A partir de 1945, reprèn l’activitat com a dramaturg després que la reposició de ‘’L’hostal de la Glòria’’ esdevingui un èxit clamorós. S'anima a escriure alguns drames en prosa i d'inspiració existencialista com ara ‘’El prestigi dels morts’’ (1946), ‘’La fortuna de Sílvia’’ (1947) o ‘’Galatea’’ (1948), que, malgrat l'interès, obtenen poc ressò. És aleshores que retorna a la vella fórmula del poema dramàtic que l’havia consagrat com a dramaturg, i títols com ‘’L’hereu i la forastera’’ , ‘’Les vinyes del Priorat’’ o ‘’L’alcova vermella’’ esdevenen un major èxit de públic. ‘’L’hereu i la forastera’’ és un poema dramàtic en tres actes estrenat el 1949 al Teatre Romea de Barcelona sota la direcció de Pau Garsaball. L’acció se situa a mitjans segle XVIII, després de la Primera Guerra Carlina, a la Masia del Pradell, un indret rural a les rodalies de Roda de Ter. La Isabel és una noia que a causa de la Guerra ha vist marxar els seus pares, i no n’ha tornat a saber res més d’ells. Ara, els seus únics ingressos són els diners que any rere any algú deixa a la porta de casa seva pels volts de Nadal. En Raimon del Pradell pretén conquerir el cor de la jove, però topa amb la competència del jutge Vallhonrat que també la ronda. L’amor conviu amb l’odi, i es desvetllen els antics ressentiments, rancúnies i venjances. Isabel rep la visita inesperada de Pere el bandoler, una arribada per sorpresa que la condueix a nous horitzons. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2008, segons l’adaptació de Joan Rodón, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Margarida Fabregat en Isabel, Joana Palau en l’àvia del Pradell, Laura Castillo en Calàndria, Dolors Trenchs en Amàlia, Sandra Veloy en Rosalia, Jordi Bernad en Raimon, Manuel Arisó en el Jutge Vallhonrat, Joan Salvador en Pere el bandoler, Albert Puig en el fadristern, Aurelio Rodriguez en Graupolit i Joaquim Vidal en el Campaner. La narració és d’Ismael Majó, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Radioteatre.L'hereu i la forastera 04/04/2020

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'Una sobrataula', un recull de mon[olegs teatrals a c[arrec de Jordi Bernad. Emissió del 28 de Març de 2020. En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui ens acostem directament en el món de l’actor. Com si d’un mirall es tractés, us oferim un recull que hem anomenat “Una Sobretaula”, una selecció de petites peces, contes, monòlegs i diàlegs que serveixen als actors d’entrenament i aprofundiment en la tècnica. Un monòleg és sense cap mena de dubte un dels grans reptes per als actors. Agafar el text i interpretar sense cap més defensa que un mateix és arriscat però alhora és gratificant, emocionant... i si s’aconsegueix que el públic senti i visqui el mateix que el personatge, llavors ens trobem amb l’ART en majúscules. Però també ho trobem amb grans diàlegs, d’autors memorables de ploma implacable, que et sacsegen com actor, però també al públic/oïent. Hi afegim un capítol especial dedicat als contes, relats breus, sorprenents, que no poden deixar indiferent. La força concentrada de la idea en unes poques pàgines, impossible que ens deixin indiferents. Avui sentireu una barreja molt eclèctica: el Manelic i la Marta de 'Terra Baixa', escrita el 1896 d’Àngel Guimerà, el personatge de Clara de 'La Dama Boba', de 1613 de Félix Lope de Vega, o 'El hombre de la Flor en la boca', escrita el 1923, de Luiggi Pirandello. Així mateix, hem escollit un monòleg emblemàtic de la Margaret, protagonista de 'La Gata sobre la Teulada', de 1955, escrita per Tennesse Williams. No ens n’hem pogut estar d’escollir un fragment de Lorca, 'Doña Rosita la Soltera o el Lenguaje de las Flores', on un pretendent molt pedant de la Rosita visita al Tío de la jove. Qui no recorda la Colometa de 'La Plaça del Diamant'? Qui no recorda els coloms i les veces dins de casa seva? La psicologia d’aquesta obra escrita per Mercè Rodoreda, la converteix en una clàssic de la literatura catalana i universal. I finalment, acabarem amb dos contes de Pere Calders, recollits al llibre “Tot s’aprofita”. El primer és 'La mosca' i tot seguit 'La nota única', dues obres que ens porten de la quotidianitat al surrealisme, amb tota mena de detalls. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Jordi Bernad, i amb les veus d’Emili Muñoz, Marta Plaza, Toni Garrich, Rosa Aguado, Laura Castillo i Jordi Bernad. La narració és de Joan Salvador i el Muntatge Musical i realització tècnica de Joan Borràs.

Radioteatre.Una sobretaula 28/03/2020

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'Glenn Miller, desaparegut sobre el canal' d'Albert Suñé Emissió del 14 de Març de 2020. Albert Suñe i Ysamat neix a Barcelona el 1945. Periodista de la primera fornada del CIC, els seus registres es mouen, sobretot, en l’àmbit jazzístic i esportiu, sense deixar de banda, però, activitats del món del muntanyisme, l’humor, el cinema i el teatre. El 1976 és converteix en un dels cofundadors del diari Avui el 1976. Allà desenvolupa la seva activitat en diferents seccions, fins el 1991 quan abandona el mitjà. D’aquesta estada al diari, destaquen, per exemple, la ‘’Història del jazz a Catalunya’’ (1981) o el col·leccionable ‘’100 anys de l’esport català’’ , escrit conjuntament amb el també periodista Josep Porter i Moix. L’any 1982, la seva afició pel jazz el porta a escriure els guions de diferents programes radiofònics sobre temàtica jazzística per a Ràdio-4, com ara ‘’Història del jazz a Catalunya’’ o ‘’El jazz’’. Posteriorment, col·labora també amb d’altres mitjans radiofònics com Cadena 13 o Ràdio Estel en diferents programes d’àmbit jazzístic. Fora de l’àmbit musical, ha estat col·laborador del Diccionari Enciclopèdic Proa, de l’Enciclopèdia de l’Esport Català, de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya, i de la Fundació Fòrum Barcelona. Ha escrit també, entre d’altres, a ‘’El Correo Catalán’’, ‘’Hoja del Lunes’’, ‘’El Observador’’, ‘’La Guía del Ocio’’ i, com a crític de jazz, de ‘’Revista Musical Catalana’’. Dins la col·lecció Vaixells de Paper impulsada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Diputació de Barcelona, ha publicat “Cinema de paper. Les revistes de cinema i els 50 anys de “Fotogramas” (1996). També ha publicat “Quan Kubala omplia els estadis” (2008) i “De La Publicidad a La Publicitat. Del republicanisme històric al catalanisme intel·lectual” (2015). La seva gran afició pel jazz l’ha portat a ser l’ideòleg de nombroses activitats dins d’aquest àmbit i a la recuperació de repertori de jazz de diferents compositors americans del segle XX com Cole Porter o Artie Shaw en mans de diferents formacions jazzístiques de casa nostra. “Desaparegut sobre el Canal” és un guió concebut originalment com a obra de teatre a l’ús. L’any 2005, però, quan l’autor està immers en ple procés de cerca d’un grup teatral que vulgui dur-la a escena, el guió arriba a mans del Quadre de Veus de Radioteatre que aposta per la seva adaptació per dur-la a l’antena. La conjunció d’aquest fet i la celebració del 25è Festival de Jazz de Terrassa són els ingredients que cuinen una col·laboració a tres bandes per dur l’obra a l’escenari en format de dramatització de Radioteatre. ‘’Desaparegut sobre el canal’’ és una historia de ficció centrada sobre un fet real: la desaparició del trombonista, compositor i director d’orquestra Glenn Miller sobre el Canal de la Mànega el 15 de desembre de 1944 en circumstàncies misterioses. Aquest fet serveix com a excusa per desenvolupar la ficció argumental de l’obra, amb quatre personatge que d’una o altra manera, hi estan relacionats. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament en directe a la Nova Jazz Cava de Terrassa el 16 de març de 2006 a càrrec del Quadre de Veus de Radioteatre, segons l’adaptació del mateix autor, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Joan Salvador en el Major Ken Hermiston, Rosa Aguado en Sheila Foster, Marta Plaza en la Dona del temps, Josep Antoni Cerdán en la veu de Max Monroe, Ismael Majó en Bob Harvey, Víctor Fontana en el General J.C. Woods, i Lluís Barón en l’Home del Temps. Ramon Bravo posa la veu al pròleg, la narració és de Maria Glòria Farrés, el Muntatge Musical de Nina Mataix i Albert Suñé, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Radioteatre.Glenn Miller, desaparegut sobre el canal 14/03/2020

Teatre Radiofònic a la Ràdio Municipal de Terrassa. Quadre de veus de la Ràdio Municipal de Terrassa. Cada dissabte a les tres de la tarda, i en reemissió a les dotze de la nit, una nova obra de teatre radiofònic. Autor: Ràdio Municipal de Terrassa/

hubhopper

Teatre Radiofònic

hubhopper